2. Crisi d'identitat

Diverses són les raons per les quals s’han vist afectades les relacions entre homes i dones en la societat actual. Els rols tradicionals de l’home mascle, fort, proveïdor, insensible i patriarca i la dona sensible, dèbil, receptiva i comprensiva que han heretat per educació, cultura o costum durant molt de temps s’han trobat amb els canvis que ha portat la nova societat en totes les esferes socials, familiars, culturals, laborals i polítiques, els moviments d’alliberament femení, la incursió de la dona a l’àmbit laboral i públic, les famílies uni-parentales, la globalització, la informació massiva dels mitjans de comunicació i l’accés immediat a tot tipus d’informació. El ser humà ha entrat en una crisi d’identitat davant aquesta nova realitat que fa necessari un replantejament d’un mateix per tal de superar aquesta crisi.

Però realment, què és la crisi d’identitat?. La resposta resulta molt clarificadora quan fem un estudi etimològic de les dues paraules.

La paraula crisi és un hel·lenisme (κρίσις) que expressa, en la seua etimologia original, el fet de separar o discernir alguna cosa i per extensió, una decisió i també una tria o una elecció. Per això ha donat lloc a significats tan diversos com el punt d'inflexió, en un sentit o altre, d'una malaltia, o un període de dificultats referit a una persona, una empresa, un col·lectiu; el que tots aquests significats tenen en comú és el fet de que impliquen que a partir d'un estadi de confusió o indecisió inicial s'escull una opció, una via que donarà lloc a una nova situació.

La paraula identitat és un substantiu construït a partir del pronom llatí ídem, que significa "el mateix". Per tant expressa el conjunt de trets que fan que una cosa, persona o col·lectiu es reconeguen com a ens diferenciats dels altres. Així, quan diem que dues coses són idèntiques (l'adjectiu derivat de identitat) estem reconeixent que són la mateixa cosa, que comparteixen els trets que les fan distintes de la resta.

Per tant, una crisi d'identitat és un moment en el que, per raons històriques, socials o psicològiques, els trets que conformen la identitat han entrat en un estat de confusió i han deixat de complir la seua missió definitòria, de manera que l'individu o col·lectiu implicat haurà d'escollir què és el que li serveix i què és el que no per a establir de nou una percepció de si mateix que no li resulte conflictiva. D'aquesta decisió dependrà que la nova identitat, la nova percepció del propi ser, s'adapte a les noves circumstàncies o entre en conflicte amb elles. Tot el que siga afavorir la primera possibilitat és evident que redundarà en benefici de l'objectiu d'una societat més justa i lliure de conflictes.

Som iguals?

El desenvolupament de la identitat, com ja hem dit, es forja per mitjà de la interacció de la persona amb el seu entorn social i cultural. És indubtable que hi ha diferències físiques i psicològiques entre hòmens i dones, si bé és cert que les seues identitats es manifesten com a tals a través de la relació amb altres persones, costums, normes o estereotips vigents de les societats en què viuen.

Al llarg del procés de socialització, els infants interioritzen les normes i valors propis d’una societat bàsicament patriarcal. A través del seu aprenentatge en la família, escola, grups d’amistats i mitjans de comunicació, aconseguixen el significat del comportament “masculí” i “femení”. El xiquet descobrix que un home de “veritat” és el que es comporta seguint una sèrie de patrons i els diferència d’aquells que no ha de presentar per ser propis del món femení. El mateix passa amb les xiquetes, no han d’adquirir comportaments associats al món masculí.

Als xiquets se’ls fa assumir en la societat patriarcal una masculinitat basada en el combat i la violència, prova d‘açò és el reclam dels joguets destinats als xiquets com són els guerrers que apareixen amb ulleres o màscares que oculten els ulls, òrgans que transmeten els sentiments interiors, i que no passa el mateix amb els joguets per a xiquetes, que majoritàriament presenten imatges femenines amb els ulls grans i oberts, metàfora del que s’espera d’elles: dones accessibles i vulnerables. Quan parlem d’una nova masculinitat parlem precisament de deixar enrere aquesta forma de comportament violent dels hòmens. No es tracta d’assumir actituds femenines, sinó de no desenvolupar un tipus d’actituds, considerades com a masculines i valentes, típiques dels guerrers, que en canvi en el present moment històric constitueixen un perill, perquè son destructives i tenen conseqüències molt negatives tant per als hòmens com per a les dones; de fet, la dificultat dels hòmens per la sensibilitat i l’empatia està molt relacionada amb aquest aprenentatge del guerrer, que impedeix la identificació amb l’altre tal i com apunta Marina Subirats, sociòloga i catedràtica de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Aquestos trets han sigut, durant temps immemorials, els tramesos a través de l’educació i que han configurat les identitats de gènere:

L’home, per tant, es troba atrapat en un laberint de rols, exigències i mandats que paralitzen la seua capacitat de sentir i d’exterioritzar les seues emocions i la dona es troba també constreta en tots els trets tradicionals que li impedeix reafirmar-se com a tal quan adquireix trets associats a l’home. Davant d’açò, o bé pot seguir davall el pes de la norma social, amb la consegüent pèrdua de si mateix, o aventurar-se en un procés d’acceptació i comprensió personal. No es tracta de que l’home assumisca  el que es denomina “femení” i la dona el “masculí”, la masculinitat i feminitat no es completa únicament amb eixos trets, ni es tracta d’aconseguir un prototip d’home efeminat o d’una dona masculinitzada.

Identitat femenina

La dona ha de desterrar els estereotips heretats per a fer la seua acomodació a la nova realitat social. Al llarg dels anys 50, 60 i 70 del segle XX, la dona s’alça enfront de la repressió masculina viscuda al llarg de la història, interioritza els valors masculins com propis i busca en ells una reafirmació errònia de si mateixa. És en els 90 quan adquireix consciència que la vertadera feminitat no radica a assumir rols purament masculins, sinó a saber expressar i entendre com a dona atributs socialment encasellats en el món masculí. És un coneixement profund que suposa un gir radical en la seua situació i en tots els aspectes de la seua vida, educació, treball, família o relacions personals amb el seu entorn. Igual ha d’ocórrer en el cas dels homes.

La “nova dona” ha de fer-se present en la societat reivindicant el seu apoderament, concepte relacionat amb el poder entés, no com a dominació sobre els altres, sinó com a capacitat de les dones d’augmentar la seua autoconfiança i influir en els canvis, tant en el pla individual com en el col·lectiu. A nivell individual suposa l’adquisició de confiança en elles mateixa (autoestima), ser assertives, aconseguir autoritat per a prendre decisions, en definitiva, actuar com a subjectes de dret, no sotmeses a control ni limitades pels rols que la societat els imposa.

Les tres dècades de transformació del femení són imprescindibles en la modificació de les relacions humanes de la nostra societat, però és insuficient sense el canvi del masculí.  

Identitat masculina

Així, enfront del model tradicional, cada vegada cobra més força el concepte d’una nova masculinitat, basada en la superació de les barreres, els estereotips i les normes socials. Consisteix a aconseguir una identitat masculina que permeta a l’individu ser persona en el més ampli sentit de la paraula. Aquest nou model es basaria en:

• Acceptar la pròpia vulnerabilitat masculina.
• Aprendre a expressar emocions i sentiments.
• Aprendre a demanar ajuda i suport.
• Aprendre mètodes no violents per a resoldre els conflictes.
• Aprendre i acceptar actituds i comportaments tradicionalment considerats femenins, necessaris per a un desenvolupament humà complet.

És, en resum, una masculinitat que permeta el desenvolupament personal i professional, l’exteriorització de les emocions i la participació en una relació profunda amb els altres.

La dona té un paper importantíssim en fer possible l’èxit del canvi de l’home cap a la nova masculinitat. Moltes dones tenen prejudicis respecte de la masculinitat dels hòmens poc agressius de caràcter. Ser sensible no vol dir ser dèbil ni efeminat. Sensible, en aquest cas, descriu un model d’home que, entre els estudis i amistats, el treball i el gimnàs, família i aficions, l’Ipod i Twitter, és capaç de “connectar-se” amb altres coses, la qual cosa vol dir que no és indiferent al món que el rodeja. Es tracta d’entendre l’home que no té por d’expressar els seus sentiments, capaç d’escoltar l’altre, que mostra interès genuí per preguntar per les coses de les dones, i, fins i tot, demostra entusiasme també, com no, per les relacions afectuoses amb elles.

És fa necessari que homes i dones treballem units, perquè el que beneficia a unes, beneficia també als altres, i perquè tenim el mateix somni: una societat igualitària en què no es discrimine la gent per les seues diferències, una societat sense jerarquies ni lluites de poder, una societat pacífica i inclusiva en la qual tinguem tota la llibertat per a configurar les nostres identitats  al marge de les imposicions socials, i més enllà de les etiquetes.

Configuració de la nova identitat

Per configurar la nova identitat, es fa necessari aclarir els concepte gènere, sexualitat, sexe i genitalitat; l’ús d’aquests termes utilitzats de forma anàloga indistintament en la societat, ens porten a errors que es tradueixen en conductes i actituds disruptives en el procés de socialització de les persones.

Gènere és un terme tècnic específic en ciències socials que al·ludeix al «conjunt de característiques diferenciades que cada societat assigna a hòmens i dones», és a dir, s’adquireixen per l’aprenentatge de rols culturals la societat on viu. Llavors, al parlar de gènere s’està remetent a una categoria relacional i no a una simple classificació dels subjectes en grups identitaris; segons l’Organització Mundial de la Salut, aquest es referix a «els rols socialment construïts, comportaments, activitats i atributs que una societat considera com apropiats per a hòmens i dones», així, en termes generals guarda relació amb les diferències socials.

Es tracta llavors, d’una construcció social i no d’una separació de rols natural i inherent a la condició biològica dels subjectes -característiques anatòmiques i fisiològiques-, pel que l’analogia o sinonímia semàntica entre els termes «gènere» i «sexe» seria errònia. Dins de les causes de tal confusió podrien estar la necessitat de socialitzar el biològic i de biologitzar el social; tal posició no seria aïllada, i la seua freqüència ha portat que alguns investigadors i investigadores reconeguen que el terme «gènere» siga «mal utilitzat com a sinònim culturalista de sexe».

La sexualitat i la genitalitat no són el mateix, no obstant això s’entrellacen en una dimensió relacional on l’analogia és la funció bàsica de la sexualitat i requereix, exigeix, no sols el desig sinó l’obertura i l’atenció cap a l’altre a través de l’afecte i la comunicació.

La genitalitat fa referència a l’aspecte més corporal de la sexualitat, centrant-se en els genitals (masculins i femenins). És un concepte parcial del sexe de l’individu i de la seua conducta sexual, reduint ambdós conceptes a l’aspecte anatòmic fisiològic dels òrgans genitals o reproductors: el sexe expressat i emmarcat estrictament en la genitalitat, és a dir, en el físic.

Llavors, la sexualitat és el conjunt de condicions anatòmiques, fisiològiques i psicologicoafectives que caracteritzen cada sexe, és a dir, el conjunt de fenòmens emocionals i de conducta relacionats amb el sexe, que marquen de manera decisiva el ser humà en totes les fases del seu desenvolupament. La sexualitat engloba el concepte de genitalitat, ja que contempla altres aspectes definitoris de la vida sexual com són elements culturals, emocionals, socials, hormonals, etc.

És per això que:

“La nova identitat està basada en el propi reconeixement i en el de l'altre com ésser humà, lliure, sense estereotips que encasellen i coarten la seua possibilitat de sentir i créixer en l'expressió dels seus afectes”

Aquesta identitat ha de nodrir-se de rols on, des de la llibertat, cada individu escull els que més li interesse segons la situació que viu i es trobe en cada moment, allunyat d’estereotips adquirits de la societat a través dels agents socials, abordats en l’apartat 5 d’aquest projecte.

En aquest menú per a la construcció de la nova d’identitat, ens podrem servir lliurement. Us serviu?